Plaça de Josep Oliveres (plaça de l'Església de Palou)

El recorregut de l'itinerari La font del Ràdium. Una passejada per la serra de Ponent s'inicia a la plaça de l'Església de Palou o de Josep Oliveres, un indret que també forma part de la ruta El Pedró. De la serra de Llevant a la ribera del riu Congost. A la plaça, en la zona de jocs infantils, hi trobareu una àrea de descans. Ens dirigim cap a ponent, fins al passeig Fluvial, i des d'aquí vers el gual del carrer d'Arquímedes, en direcció sud, que ens permet travessar el riu i passar al seu marge dret.

El poble de Palou manté el seu caràcter de poblament disseminat, propi d'una activitat predominantment agrària. Ara bé, el seu nucli es troba a redós de l'església de Sant Julià i de la plaça de Josep Oliveres, on es localitza la seu de l'antic ajuntament, avui centre cívic, i l'edifici de les antigues escoles, en procés de remodelació i que es destinarà a centre d'activitats culturals. La plaça de l'Església, renovada l'any 2001, duu el nom del canonge Josep Oliveres. L'antic municipi de Palou, unit a Granollers des del primer de gener de 1928, tenia una extensió de 9,08 km² i la seva partió amb Granollers anava pel carrer del Migdia, passava pel costat de la masia de les Tres Torres, continuava pel camí de can Muntanyola de cara al Congost, fins a arribar a Can Casaca i la zona de la font del Ràdium.

El riu Congost, citat en el textos medievals com a riu Vallès, travessa el terme municipal de nord a sud al llarg d'uns set quilòmetres. La seva conca hidrogràfica, de 210 km², recull les aigües de la zona dels cingles de Bertí i del massís del Montseny. El seu principal afluent és la riera de l'Avencó que neix a Collformic i conflueix amb el Congost a Aiguafreda. Fins a les primeres dècades del segle passat, el Congost encara presentava el seu estat natural, amb boscos de ribera, vida animal i vegetal en el riu, aigües netes i horts en les seves fèrtils terrasses al·luvials. El creixement urbanístic i industrial a partir de la segona meitat del XX, deixà el riu en un estat de contaminació considerable. No ha estat fins a les acaballes del segle que el Congost ha començat a mostrar símptomes de recuperació, sobretot a partir de la construcció de la xarxa d'estacions depuradores.

Continuem pel camí fluvial, en direcció aigües amunt, fins a arribar a prop del pont de la Ronda Sud. Just abans de passar-lo per sota, hem de travessar l'avinguda de Sant Julià i continuar pel camí de can Pastor. A pocs metres, a la vostra mà esquerra i en el marge, podreu contemplar un magnífic exemplar de lledoner (Celtis australis). Arribats a can Pastor, cal passar la via del ferrocarril de la línia del Nord, continuar per un camí que passa per sota la Ronda Sud i que enllaça amb el camí de can Puça i la casa del mateix nom. Aquest camí ens condueix fins a la masia de Sant Nicolau .

Darrerament s'ha iniciat la recuperació de l'espai entre el riu i l'avinguda de Sant Julià ocupat fins fa poc per horts incontrolats, i que la toponímia local esmenta com les alzines. A la Festa de l'Arbre de l'any 2001, alumnes de secundària de la ciutat participaren en la plantació de cent lledoners i freixes (Fraxinus angustifolia) al llarg del camí que discorre pel costat del mur. Abans de les obres de canalització, a principis dels anys setanta, el riu Congost formava en aquesta zona meandres, com ho testimonien fotografies antigues, i hi predominaven les hortes. Aquest paisatge anà canviant a partir de la construcció del polígon industrial de Sant Julià, a partir del 1974, i de les esmentades obres de canalització. En el polígon de Sant Julià s'apleguen més de 160 indústries, algunes amb un potencial econòmic i empresarial important.

Sant Nicolau

Just abans d'arribar a la casa de Sant Nicolau, un camí comença a l'esquerra i s'enfila cap a la serra de Ponent. És el camí de Sant Nicolau que, si el seguiu, us portarà fins a la font del Ràdium. La nostra ruta continua però, passant pel costat de Sant Nicolau, per damunt del torrent del mateix nom i paral·lel a la via del tren fins a l'estació de Granollers-Canovelles. A uns 400 metres de Sant Nicolau, a la nostra esquerra, comença el camí de can Rosselló; que ens permetrà pujar fins a dalt de la serra, després de passar per la bassa d'en Sínia i la font del mateix nom. Més endavant, pràcticament de forma paral·lela i seguint el mateix recorregut podem prendre el camí de l'Escanyat, un camí que s'inicia al costat d'un canyissar, fins fa poc perdut i que ara s'ha recuperat.

Entre la carretera de Barcelona, can Casaca, la carena de la serra de Ponent i la casa de Sant Nicolau s'estén el bosc de Sant Nicolau. En aquest espai forestal, un dels més extensos de Granollers amb 4,8 hectàrees, el paisatge és dominat per l'alzinar, propi de zones seques i assolellades. L'estat de conservació és força bo, amb una densitat aproximada de 900 peus per hectàrea, a excepció de la zona sud, on van ser substituïdes per pi blanc (Pinus halepensis).

Sant Nicolau és una de les explotacions agràries més importants del municipi. A prop de la casa hi havia una ermita, avui desapareguda. El camí passa per sobre del torrent de Sant Nicolau, un torrent que neix a dalt de la serra, i que travessa la via del ferrocarril i l'antiga carretera de Ribes per un pont que diu la tradició que per sota hi podia passar un carro amb vela.

A principis dels anys setanta, arran de la construcció del polígon industrial del Congost (Sant Julià) foren extretes terres de la serra de Ponent, fet ben visible des del camí que ens porta fins al Camí de can Rosselló. Aquesta malaurada alteració en el paisatge natural ha posat al descobert la disposició d'estrats geològics que es poden observar mentre continuem la nostra ruta.

El camí de l'Escanyat és un camí que pràcticament s'havia perdut i que gràcies a la col·laboració ciutadana s'ha pogut recuperar. Enric Garcia-Pey explica que el camí de l'Escanyat començava a les Hortes Jussanes, prop de l'actual parc del Congost, travessava el riu i la carretera de Ribes i després de passar per sota el pont de l'Escanyat, s'enfilava cap a dalt de la Serra. Hom comenta que l'origen del nom podria estar relacionat amb l'esforç que els animals de tir havien de fer per superar el fort pendent.

El nostre itinerari continua pel costat de la via. Mentre contemplem els petits boscos del molí dels Capellans i de can Pagès, arribem a Terra Alta i a la zona de mercaderies de l'estació de Renfe de Granollers-Canovelles. Arribats al carrer de Diego de Velázquez, un camí que s'enfila cap a ponent fins al camí de la Carena, però la ruta segueix per aquest carrer i el de Sant Marc, fins a acostar-nos a l'àrea de descans de la verneda o albereda de Can Gili i Terra Alta.

El molí dels Capellans, un molí fariner, es trobava a l'altra banda de la via del ferrocarril i de la carretera de Ribes, prop de l'actual carrer de Vic.

El camí de l'Escanyat separa les pinedes del Molí dels Capellans i de Can Pagès, que és l'arbreda més alta del municipi amb pins que superen l'alçada mitjana de 20 m. Es tracta d'unes petites zones arbrades de pi pinyoner (Pinus pinea), molt acollidores, d'una superfície aproximada de 0,4 hectàrees. L'origen de les pinedes és antròpic, per susbstitució del bosc autòcton o fruit de l'abandonament dels camps de conreu, i generalment s'ubiquen en llocs assolellats on els pins poden aconseguir molta energia.

L'estació de Granollers-Canovelles té el seu origen en la línia de Granollers a Sant Joan de les Abadesses que s'inaugurà, en el seu primer tram, fins a Vic, el 14 de març de 1876. El seu objectiu era donar sortida al carbó de les mines d'Ogassa i Surroca, al Ripollès. El ferrocarril arribava a Sant Joan de les Abadesses l'any 1880 i sis anys més tard ho feia a Montcada i a Barcelona. Posteriorment, ja entrat el segle XX, la línia fèrria faria cap fins a Puigcerdà i la Tor de Querol, a la Cerdanya. El nom d'estació del Nord, com és coneguda popularment, li ve perquè des de 1887 fins al 1941, quan s'integrà a Renfe, la línia fou explotada per la Compañía del Norte.